Pont de Flix

Pont de Flix

PDC

PDC

dimarts, 18 de setembre del 2012

PACTE FISCAL


PACTE FISCAL
PROPOSAT PER CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA PER CATALUNYA

El pacte Fiscal és aquell sistema de finançament pel qual els ciutadans de Catalunya recaptaríem i podríem gestionar gran part dels propis recursos, generats amb el nostre esforç i treball



Cal remarcar que la  reivindicació del Pacte Fiscal no adopta com arguments bàsics els fonamentats en drets històrics o expressions derivades dels sentiments concrets i diversos dels ciutadans de Catalunya. No és doncs l’expressió d’una reivindicació, sinó el plantejament d’una fórmula racional de relació econòmica amb l’administració central que permeti a la Generalitat adoptar mesures responsables per corregir els seus desequilibris i concretar escenaris d’estímul que restableixin la la confiança dels actors econòmics i socials. Una situació que contrasta amb la realitat actual que està demostrant la dificultat d’exercir l’autogovern amb plenitud i normalitat, malgrat l’existència del marc legal i normatiu que hauria d’aportar la cobertura i seguretat jurídica necessàries ( Estatut com a la llei orgànica, Disposició addicional tercera, etc.).

a)    Objectius del Pacte Fiscal  ( el perquè )
L’objectiu d’un Pacte Fiscal a Catalunya, en el marc de referència definit per la coresponsabilitat i bilateralitat entre Administracions, es planteja cpm el disseny d’un nou model de relacions financeres i fiscals entre el Govern de la Generalitat i l’Estat, que permeti obrir espais a una política econòmica amb uns marges de maniobra i actuació més amplis, resultats de la capacitat normativa, de gestió i recaptació dels tributs.
En un estat de perfil plurinacional o federal poden coexistir diferents models de relacions financeres en funció de factors diversos. De fet, a Espanya hi ha dos models en relació amb el finançament ( el foral i el del règim comú ) de les comunitats autònomes i també en la Constitució es recollida un doble model des de la vessant de la despesa segons accedissin a les competències educatives i sanitàries per la via lenta o ràpida (comunitats de l’article 151 i 143, respectivament). D’aquesta manera es diferenciaven les comunitats històriques de la resta.
L’evolució, però, del model establert per la Constitució ha esgotat el seu recorregut i cal avançar cap un nou model on es garanteixi un major nivell d’autogovern, especialment pel que fa referència al sistema de finançament. La definició d’un pacte fiscal és una via per donar resposta a aquesta demanda i es justificada per quatre motius principals:
  • L’augment de la responsabilitat fiscal del Govern de la Generalitat davant dels ciutadans i, també, davant d’altres administracions com l’Estat o la Unió Europea.
  • L’augment de l’eficiència i la seguretat jurídica de la funció pública tributària.
  • Com a instrument per a la reactivació econòmica, en  la mesura que una major capacitat normativa sobre els tributs permetria adequar millor el sistema fiscal a l’estructura productiva especifica del país.
  • Per obtenir els recursos adequats per finançar la despesa orientada a enfortir la competitivitat i cohesió social.
b)    Contingut del Pacte Fiscal ( el que )
  • Model bilateral. El Pacte Fiscal ha de ser un model singular que descansi en la més estricta relació bilateral entre l’Estat i la Generalitat. Ha d’activar la Comissió Mixta i ha de desplegar el potencial implícit que conté l’Estatut assolint la cessió del 100% de tots els tributs que es paguen a Catalunya ( cal tenir present que la cistella d’impostos cedits prevista a l’Estatut pot ser modificada per acord de la Comissió Mixta, i que la seva aprovació requereix tan sols una llei ordinària de les Cors espanyoles, sense necessitat de seguir el feixuc procés de reforma de l’Estatut, tal i com  estableix la seva disposició addicional setena ).
  • Gestió tributaria.  Des del punt de vista de la gestió i la recaptació tributària, aquest model singular ha de desplegar l’article 204.1 de l’Estatut, que estableix que  la gestió, recaptació, la liquidació i la inspecció dels tributs estatals cedits totalment a la Generalitat, correspon a l’Agenda Tributària de Catalunya “.
  • Llei del pacte fiscal. Un cop feta la modificació de la LOFCA per introduir-hi una clàusula d’excepció per a Catalunya, en el marc de la Comissió Mixta s’haurà d’acordar una proposta de llei ordinària que el govern espanyol ha de portar per a la seva aprovació a les Corts espanyoles. Aquesta llei ordinària ha de contenir, com a mínim, dos apartats que, tal i com descriu el catedràtic d’Hisenda de la Universitat del País Basc Ignacio Zubiri Oria, són els “ els dos pilars d’un sistema de concert”.
I.              En primer lloc, un capítol fiscal que estableixi i reguli la cessió a la Generalitat de tots els tributs que es paguen a Catalunya. Aquest capítol podrà donar una autèntica autonomia fiscal a Catalunya establint que l’Agencia Tributaria de Catalunya sigui la responsable de la sigui la responsable de la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els  tributs suportats a Catalunya. I, establint també, que el Parlament de Catalunya disposi de capacitat normativa respecte els diferents tributs.
II.            I en segon lloc, un capítol financer que determini els principis i les fórmules de càlcul d’una quota de compensació, fonamentalment a partir del cost de les càrregues financeres que pugui assumir i justificar l’Estat per compte de Catalunya, i de la contribució, si s’escau, a la solidaritat internacional.
Lògicament, també tindria tot el sentit del món – igual que passa per exemple en la Llei del concert econòmic del País Basc – un tercer capítol sobre la coordinació bilateral i la revisió i actualització del model.
  • Quota de retorn. Pel que fa a les càrregues que Catalunya hauria de continuar assumint respecte els serveis que encara pugui continuar prestant l’Estat a Catalunya, i respecte a la possible contribució a la solidaritat interterritorial,aquest model hauria de desenvolupar les funcions de la Comissió Mixta previstes a l’Estatut, establint unes bases de negociació ben  diferents a les imposades per l’actual acord de finançament. Val a dir, en aquest punt, que ni el Pais Basc ni Navarra estan exempts  de contribuir a la solidaritat interterritorial que estableix la Constitució. I que, tal i com diu la mateixa Constitució, és només a l’Estat a qui li correspon establir per llei aquestes càrregues.
Per això, tant el concert com el conveni, es regeixen també per una llei de les Corts espanyoles que estableix el mecanisme de càlcul específic per establir la quantia a transferir a l’Estat en concepte de la contribució a la solidaritat interterritorial.
En tot cas, a l’hora de determinar la quota de compensació pels serveis que l’Estat presta a Catalunya, caldrà tenir en compte només aquelles competències que li corresponen realment a l’Estat i no aquelles que continua exercint tot i no correspondre-li ( per exemple, l’àmbit de cultura ). Al mateix temps, a l’hora de determinar l’aportació a la solidaritat que incorpora aquesta quota caldrà aplicar-li dos topalls. Un d’econòmic i un qualitatiu. Així, caldrà tenir present que Catalunya no pot perdre capacitat fiscal un cop feta la contribució a la solidaritat i alhora els diners només es podran destinar a aquelles polítiques més bàsiques de l’estat del benestar i no a polítiques que precisament Catalunya no es pot permetre.

c)    Marc de la proposta: garantir l’estat del benestar.
  • Garantir l’estat del benestar. Aspirem a un model de finançament propi perquè volem autogovernar-nos, perquè aspirem a disposar del màxim poder polític. Però a la vegada, la necessitat d’aconseguir aquest Pacte Fiscal basat en el Concert Econòmic se sustenta en l’objectiu d’aconseguir major progrés econòmic i major benestar per a Catalunya. I és precisament en el moment actual de crisi econòmica i de necessitat d’austeritat i d’ajustaments que adquireix un major sentit, una major importància la reivindicació del Pacte Fiscal. Si volem preservar i potenciar el nostre estat del benestar, si volem una societat més cohesionada i més equitativa, ens cal un model de finançament singular que posi fi al dèficit fiscal que pateix actualment Catalunya i que a dia d’avui suposa un veritable ofec per al nostre progrés social i econòmic. Si en condicions normals, la situació de Catalunya ja és excepcional a nivell europeu – no hi ha cap territori que, amb un nivell de renda similar al nostre país tingui un dèficit fiscal tant elevat com el que patim -, en les circumstàncies excepcionals en que ens trobem, la manca de recursos suficients encara es fa més palesa.
  • Si ja disposéssim del Pacte Fiscal, La Generalitat no es veuria a fer ajustos o serien d’un calibre molt reduït. Els ajustos pressupostaris que fa la Generalitat en els exercicis 2011 i 2012 suposen passar d’un dèficit públic del 4,2 % del PIB català l’any 2010 al  1.3 % l’any 2012, és a dir, una reducció de 2.9 punts percentuals menys, una magnitud molt inferior a la mitjana anual del dèficit fiscal estructural, que se situa a l’entorn del 8% del PIB català
    d)    Instruments legals
  • Proposta constitucional. Fer viable el model de finançament propi per a Catalunya és, en termes jurídics, clarament constitucional. Cal recordar que la Constitució no predetermina un model concret de finançament, fet que ha estat expressament reconegut per la jurisprudència constitucional ( STC 192/2000, de 13 de juliol ), la qual cosa deixa obert un espai important de decisió política en aquest àmbit per mitjà de la LOFCA, que no exclou necessariament la diversitat.
  • Sortir de la LOFCA. Així el procediment passa per establir una clàusula d’excepció a la LOFCA `pel cas català, en la línia del que es va fer per als casos del País Basc i Navarra, i l’aprovació d’una llei que estableixi les característiques fiscals i financeres del model, que doni contingut al model de Pacte Fiscal, Un model singular que hauria de descansar en la més estricta relació bilateral entre l’Estat i la Generalitat. Es tracta, en definitiva, de sortir del règim comú i donar contingut a la singularitat del sistema institucional de la Generalitat ( en base a l’article 5 de l’Estatut sobre els drets històrics )
  • Aval de l’IEA. Tal com ha establer d’Institut d’Estudis Autonòmics a l’Informe sobre l’aplicació a Catalunya d’un model de finançament basat en el concert econòmic, “ hi ha bons arguments jurídics per afirmar que l’aplicació a Catalunya d’un sistema de finançament basat en el Concert no entraria en contradicció amb cap dels preceptes constitucionals que li serien aplicables. L’aplicació a Catalunya d’aquest nou model de finançament podria justificar-se d’acord amb les exigències constitucionals “. Tampoc vulnera cap del articles de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya 2006, I alhora,tampoc no contravindria el Dret europeu, ni l’originari ni el derivat.
L’IEA planteja que l’establiment d’aquest nou model basat en el Concert “ s’ha d’articular normativament a través d’una reforma de la LOFCA en la qual es proclami l’excepció del règim de finançament comú i, a més, es regulin els trets més essencials o “ orgànics “ d’aquest model.
En aquest sentit, estableix que “ els instruments normatius per a desenvolupar la LOFCA, concretar el model i regular la seva aplicació dependran del model que es pugui establir. Si s’opta per un model de Concert, la llei de desenvolupament podria ser una llei similar a la del Concert Basc, tan pel que fa al seu contingut com al procediment d’adopció i modificació. Si es tracta d’un model de cessió Total de tributs, la via per realitzar la cessió podria ser la de les lleis de cessió de l’article 150.1 CE, amb la possible excepció de la regulació de la quota de retorn o de mecanismes similars ja que la seva reguació pot requerir la seva inclusió bé en la mateixa LOFCA o bé en una altra llei estatal, sense excloure la possibilitat que s’empri una llei semblant a la del Concert”
L’ Institut d’Estudis Autonòmics explica que “ la no previsió del nou model de finançament en la Constitució o en l’Estatut d’Autonomia i el seu establiment a través de la LOFCA, implica que no podrà gaudir d’una garantia jurídica absoluta front hipotètiques decisions unilaterals de l’Estat de supressió o alteració. Tanmateix, cal tenir present que poden preveure’ns  mecanismes que reforcin al màxim el caràcter de pacte bilateral respecte tant del procediment d’incorporació d’aquest nou model a la LOFCA, com en el de les seves modificacions futures i en de l’aprovació de les disposicions generals que desenvolupin i concretin el model. Entre d’altres mecanismes, es podria preveure la utilització del procediment legislatiu de lectura única per a l’aprovació d’aquestes lleis; l’emissió d’informes preceptius d’institucions de la Generalitat per a la negociació de la quota de retorn o dels nivells de cessió o l’existencia d’organismes bilaterals per a la resolució de discrepàncies entre l’Administració estatal i autonòmica.”

  

Models fiscals
Un dels aspectes més rellevants quant s’analitza l’experiència internacional e l’àmbit de la descentralització fiscal és la gran heterogeneïtat que hi ha entre els països federals. S’utilitza la referència  dels països federals perquè tenen tres nivells de govern de manera anàloga al cas espanyol, tot i que Espanya no es defineix constitucionalment com un país federal. Les divergències rauen tant en el grau de descentralització, com el sistema de finançament ( impostos o transferències )  i fins i tot en les competències atribuïdes als nivells de govern intermedis. No hi ha un “ únic model “ sinó una diversitat de sistemes federals fruit de les circumstàncies històriques, polítiques i socials de cada país.
L’estructura d’ingressos dels nivells de govern intermedis és, també, molt variada. Cal assenyalar que  un sistema federal admet dues grans alternatives d’organització: un únic sistema impositiu i dels seus rendiments del qual se’n nodreixen totes les administracions ( en forma de participacions impositives o transferències ) o un sistema impositiu diferenciat entre el govern central i els governs subcentrals. Aquests sistemes, a la vegada, poden ser sistemes fiscals superposats o separats. Cadascuna d’aquestes dues modalitats admet en la pràctica múltiples subclassificacions. Pel que fa a la gestió tributària internacional mostra, també, una àmplia divergència

Australia, Estats Units,Canadà, Suïssa,Alemanya, tenen models diferents i funcionen.
( Si algú està interessat en més informació sobre el finançament d’aquests Estats federals el hi faré un resum )

Conceptes econòmics utilitzats en tot l’argumentari
Administració central
En formen part el govern espanyol, els organismes autònoms, les agències estatals, la Seguretat  Social i les empreses publiques
Balança comercial
Diferència entre el que Catalunya ven a Espanya i el que Espanya ven a Catalunya. Com que Catalunya ven a Espanya més que no pas compra, es diu que Catalunya té un superàvit comercial.
Val a dir que quan els consumidors espanyols compren productes catalans ho fan de manera voluntària i intercanvien llurs diners per mercaderies catalanes: els diners van d’Espanya cap a Catalunya, i a canvi, les mercaderies van de Catalunya cap Espanya. Hi ha gent que, seguint aquest raonament, cau en la temptació de dir; si els espanyols no tinguessin diners, no ens comprarien productes. I això és ben cert. El que no és cert, però, és que això vulgui dir que ens interessi donar-los diners ( a canvi de res ) perquè ens puguin comprar ( o no ) els nostres productes.
Balances fiscals
La balança fiscal és un instrument que mesura l’efecte que la política fiscal del govern central té sobre la redistribució territorial entre comunitats autònomes. És a dir, mesura la diferència entre el que l’Administració central recapta a Catalunya a través dels impostos i el que hi retorna en forma de despeses
Hi ha un dèficit fiscal quan els recursos que un territori aporta a l’Administració central superen la despesa que aquesta destina a aquest territori.
El dèficit fiscal territorial té conseqüències econòmiques directes sobre els ciutadans de Catalunya.
Hi ha dues aproximacions metodològiques estàndards: Flux monetari i flux benefici:
·         Flux monetari: mesura l’impacte econòmic de les decisions de l’Administració central en un territori.
·         Flux benefici: mesura l’impacte de les decisions de l’Administració central en el benestar dels residents en un territori.
Dèficit fiscal
Diners que Catalunya paga a l’Administració Central de l’Estat : supera els diners que l’Administració Central inverteix a Catalunya
PER CADA EURO RECAPTAT A CATALUNYA
43 CENTIMS NO RETORNEN
Dèficit públic
Despeses del Govern superen els ingressos del Govern
Disposició addicional tercera de l’Estatut
“ Inversions en infraestructures: la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s’ha d’equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat per un període de set anys. Aquestes inversions poden emparar-se també per a l’alliberament de peatges o la construcció d’autovies alternatives “
Fons de competitivitat
Es tracta d’un fons ideat per compensar les comunitats més dinàmiques de l’Estat, com Catalunya, Madrid o les Balears. Autonomies que inicialment aporten més diners al pot comú per finançar els serveis públics fonamentals. L’objectiu del fons és incentivar-les a seguir creixent, i no pas penalitzar-les, com passava fins aleshores. Per contra , i per deixar a tothom content, en paral·lel es va crear el fons de compensació destinat a les comunitats menys desenvolupades.
LOFCA ( Llei Orgànica Finançament Comunitats Autònomes )
Estableix un règim comú en matèria de finançament ( el café para todos). La Constitució espanyola estableix en matèria de finançament uns principis bàsics molt genèrics, per tant, la Constitució no parla de dos models de finançament,
PIB
Producte interior brut. Es la riquesa d’un país


 l’any 2009 el dèficit fiscal va ser d’un 1.4% del PIB
Que equival a
-16.409 milions d’euros a l’any


9.004€
Per Familia
Mitjana de quatre membres



            El PIB a Catalunya a l’any 2009
Va ser de 200.000 milions d’euros


Principi de solidaritat
Els territoris més rics han d’ajudar als territoris més pobres, però això no ha de ser il·limitat. Cal un límit econòmic i un límit temporal.
Principi d’ordinalitat
L’Estat espanyol practica una redistribució per anivellar les comunitats autònomes més productives amb les que ho son menys. Un cop feta aquesta redistribució. Catalunya acaba disposant de menys recursos que la mitjana. És a dir, si a Catalunya partim d’uns ingressos per impostos de 124 € / habitant després de la redistribució queda en 96 € / habitant, per sota de la mitjana ( 100,  dades de 2008 )
Incompliment principi d’ordinalitat : Catalunya és la 3a. Al rànquing de capacitat fiscal i passa a la 8a posició en recursos rebuts.
Art. 206.5 EAC: L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament



        Recordatori de conceptes polítics
            Catalunya és una nació
            I ho és perquè té tots els elements que el dret comparat així defineix les nacions:
·         Una llengua i una cultura pròpia
·         Unes institucions d’autogovern que venen d’alluny
·         Un sistema de partits propis
·         Una historia compartida
·         Una consciència de formar part d’aquesta nació ( una voluntat de ser )
·         Un projecte de futur ( una voluntat de continuar sent )
Però sobretot, ho és perquè de forma majoritària, els seus ciutadans així ho expressen democràticament a les urnes.

La vida de les nacions no és eterna
I la vida de les nacions sense estat encara és més fràgil. Catalunya ha lluitat durant segles contra tot tipus d’adversitats per mantenir la seva pròpia identitat. Malgrat els intents continuats de regionalitzar Catalunya, els ciutadans de Catalunya van decidir mantenir la seva identitat cultural i política.
Totes les nacions necessiten un estat
Totes les nacions, per mantenir la seva identitat, necessiten un estat. L’estat té els instruments per protegir i fomentar els elements que singularitzen les nacions, i també per reconèixer-les internacionalment.
El catalanisme polític ha estat i és un moviment democràtic que ( en diversitat de projectes ), ha defensat la voluntat d’autogovern. I, de forma majoritària, ha apostat tradicionalment perquè l’Estat espanyol reconegués la identitat nacional de Catalunya.
L’estat plurinacional
En l’etapa actual, el catalanisme polìtic, liderat per CIU, ha basat bona part de la seva acció política en l’anomenat pacte constitucional: contribució a la governabilitat espanyola, a canvi de reconeixement nacional. L’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 ( que tenia el suport majoritari del Parlament de Catalunya; l’aprovació del Congrés de Diputats: i el suport dels ciutadans a les urnes,va ser una clara aposta per construir un Estat espanyol que fos respectuós amb el seu caràcter plurinacional.
Espanya no vol ser plurinacional
Però la sentencia del Tribunal Constitucional al recurs interposat pel Partit Popular i pel Defensor del Pueblo, va acabar amb les ambigüitats del text constitucional i dictaminar que l’estat espanyol no vol ser plurinacional
La força de Catalunya és la seva gent
La reacció a aquesta sentència va ser en la massiva manifestació del 10 de juliol del 2010, en que el poble de Catalunya manifestava majoritàriament, democràticament, cívicament, el seu rebuig.
Catalunya és una nació i necessita un estat
Amb la situació política i financera actual, la continuïtat de Catalunya com a nació no és viable. Com que l’Estat espanyol ha decidit no reconèixer la nostra identitat nacional, Catalunya, per mantenir la seva propia identitat, necessita un esta propi.
Un procés gradual: propera estació, la hisenda pròpia
L’objectiu d’aconseguir un estat propi és un procés gradual que té com a propera estació aconseguir una hisenda pròpia per a Catalunya. La situació d’asfíxia financera que pateix el nostre país impedeix prestar uns serveis socials de qualitat pels seus ciutadans i el posa en desigualtat de condicions respecte els de l’Estat espanyol.
Disposar d’una hisenda pròpia és un element fonamental per poder sortir de la crisi econòmica i un instrument essencial per poder mantenir un estat del benestar eficaç que permeti assegurar la cohesió social i la convivència entre els ciutadans del nostre país. No obstant, hi ha un gran nombre de ciutadans de Catalunya que encara no són conscients de la injustícia que representa per a tots nosaltres el dèficit fiscal que l’Estat espanyol té respecte a Catalunya.

Un respecte democràtic: construir una majoria social a favor de l’estat propi
Un requisit imprescindible per poder disposar d’un estat propi és que hi hagi una majoria de ciutadans de Catalunya que així ho desitgin, que així s’expressin a les urnes. Una majoria que encara no existeix. Per aquest motiu hem de fer taca d’oli, convèncer les persones que encara no són conscients de la situació que viu el nostre país. Hem de fer pedagogia, hem d’anar a buscar els indecisos,... hem de sumar !





 

dijous, 30 d’agost del 2012

EL PERQUÈ D’UNA CAMPANYA

Amb el discurs d’investidura del president Artur Mas el 10 de desembre del 2010 va obrir la transició catalana basada en el dret a decidir, amb el Pacte Fiscal com a primer objectiu, que posaria en marxa a l’any 2012.
Introducció
Es tracta d’un nou camí i per tant diferent al que ha seguit Catalunya aquests darrers 30 anys. La sentència del Tribunal Constitucional espanyol, va suposar un carreró sense sortida a la via seguida fins llavors, però alhora la reafirmació que Catalunya no renuncia a res, com la manifestació del 10 de juliol de 2010 ho va exterioritzar amb el lema “ Som una nació, nosaltres decidim “.
Dret a decidir sense límits vol dir que Catalunya vol seguir treballant per la seva plenitud nacional i no renunciar a l’Estat propi. Un dret a decidir que té la seva força i el seu fonament en la llibertat i la democràcia.
L’objectiu de la Campanya “ Ara, hisenda pròpia” és formar els nostres
quadres i militants en les característiques específiques del Pacte Fiscal que
proposa CDC, i dotar-los dels coneixements bàsics i de les eines necessàries per
esdevenir altaveus qualificats per a transmetre amb convicció els seus
avantatges pel país al conjunt de la ciutadania

Hisenda pròpia vol dir poder decidir sobre els nostres impostos, sobre la nostra capacitat fiscal. Es tracta de poder disposar del màxim poder polític, de plena sobirania sobre els nostres recursos, sobre el nostre propi esforç fiscal. Es tracta de poder decidir lliurement. Lògicament ha d’estar en harmonia amb la política econòmica i monetària única configurada al si de la Unió Europea.

Participació de Catalunya en el finançament públic de l’Estat espanyol. Les balances fiscals

El Dèficit fiscal  (diferència entre els diners que Catalunya paga a l’Administració estatal i els serveis i inversions que rebem a canvi ). El sector públic central detreu de Catalunya un percentatge superior del que correspon al seu pes en el PIB estatal. En canvi, es destina a Catalunya una despesa menor, fins i tot, al que li correspon pel poblacional. Aquesta diferència, que és notablement estable en el temps, és la responsable del saldo fiscal territorial negatiu de Catalunya.
Catalunya ha estat aportant, de mitjana, al voltant del 19.5 % dels ingressos de l’Administració central i l’Administració de la Seguretat Social. Del pressupost d’aquestes Administracions, els catalans hem rebut, de mitjana, el 14 % de tots els recursos. Una diferencia del 5.5 % del pressupost d’aquestes administracions en contra de Catalunya.
L’Administració central de l’Estat  obté de Catalunya el 19.7% del total dels seus ingressos, però hi destinen només l’11.2 % dels seus recursos, que són majoritàriament discrecionals. El percentatge que no torna és equivalent al 40% dels tributs detrets de Catalunya. Això implica que per cada euro que l’Administració central recapta a Catalunya ( excloent la Seguretat Social i l’atur ), 43 cèntims no es gasten al territori. Les decisions discrecionals sobre la destinació de la despesa que fa el Govern espanyol són clarament perjudicials per Catalunya. Cal remarcar que aquesta desproporció entre el pes específic dels ingressos aportats i el de les despeses destinades a Catalunya es manté invariable, independent de quin sigui el dèficit o superàvit pressupostari del Govern espanyol. Aquests percentatges mostren el desequilibri que existeix amb independència del fet que es neutralitzi el dèficit o el superàvit. La neutralització només és rellevant per oferir el dèficit fiscal en xifres absolutes i és innecessària quan el desequilibri es dóna amb el percentatge dels ingressos aportats i les despeses rebudes.

Sistema actual de finançament de Catalunya

a)    Saldo fiscal
Saldo fiscal de Catalunya                    2006                2007                2008                2009
(Càlcul per flux monetari )
Milions d’euros                                   -14.493           -15.913           -17.200           -16.409
% PIB català                                      -7.9%              -8.1%              -8.5%              -8.4%
Catalunya pateix un xoc contra accionari continu a causa del dèficit fiscal territorial
Saldo fiscal de Catalunya                 2006                2007                2008                2009
( Càlcul per flux benefici)                                
Milions d’euros                                   -10.320           -11.136           -11.860           -11.261
% PIB català                                      -5.6%              -5.6%              -5.9%              -5.8%
Els dos mètodes són complementaris, no substitutius

b)    Sèrie històrica comparable: 1986 – 2009 ( flux monetari )
Balança fiscal neutralitzada de Catalunya amb l’Administració central

                     % PIB                                                                                   % PIB
                  Catalunya                                                                              Catalunya
1986                -6.7                                                          1999                     -7.4
1987                -6.9                                                          2000                     -7.2
1988                -7.4                                                          2001                     -6.7
      1989                -7.6                                                          2002                     - 10
      1990                -8.2                                                          2003                     -8.9
      1991                -7.9                                                          2004                     -8.6
      1992                -8.5                                                          2005                     -8.3
      1993                -10                                                           2006                     -7.9
      1994                 -8.7                                                         2007                      -8.1
      1995                 -7.6                                                         2008                      -8.5
      1996                 -7.8                                                         2009                      -8.4
      1997                 -7.3                                                         mitjana                 -8
      1998                 -6.7

c)     Dèficit fiscal per persona, 1986 – 2009 ( flux monetari )
El saldo fiscal ( termes reals, base 2009 ) per persona s’ha doblat en els últims 24 anys.

d)     Ingressos i despeses de Catalunya ( 1986 – 2009 ), flux monetari
Orígen del dèficit fiscal territorial:
·         Catalunya aporta, de mitjana el 19.49 % dels ingressos de l’Administració central i l’ Administració de la Seguretat Social.
·         Catalunya rep, de mitjana, el 14.03 % de la despesa que fa l’Administració central i l’Administració de la Seguretat Social.
     c)   Ingressos i despeses de Catalunya ( 1986 – 2009 ), flux monetari, excloent-ne la Seguretat Social
     Si n’exclouen la redistribució interpersonal a través dels drets adquirits a títol individual ( Seguretat Social més atur ):
·         Catalunya aporta el 19.73 % dels ingressos de l’Administració central.
·         Catalunya rep l’11.17 % de la despesa que fa l’Administració central
     S’accentua el desequilibri entre l’aportació i la despesa realitzada a Catalunya. Aquesta diferència equival a més del 40 % dels tributs recaptats: per cada euro recaptat a Catalunya, 43 cèntims no es gasten a Catalunya
 
  Consideracions finals
    Durant el període 1986 – 2009, Catalunya pateix, de mitjana, un dèficit fiscal anual del 8 % del PIB català    (Flux monetari neutralitzat ).


Insuficiència del model de finançament vigent
El nou model de finançament pactat l’any 2009 ha posat de manifest, en els seus primers anys de funcionament, l’existència d’una sèrie d’insuficiències que en justifiquen la seva revisió. En aquest sentit, els recursos de Catalunya creixen a una taxa inferior a les seves necessitats de despesa, vinculades estretament a les polítiques de salut, serveis socials i ensenyament; és a dir, les polítiques relacionades amb l’estat del benestar. La insuficiència de recursos que aporta l’actual model de finançament queda palesa en les dades següents:

·         El nou model i la lleialtat institucional. Tot i que el nou model de finançament del 2009 aporta recursos addicionals per al conjunt de comunitats autonòmiques i concretament per a Catalunya – els recursos addicionals han estat de 2.421 milions d’euros -, cal tenir present que el mateix acord de finançament de 2009 preveu explícitament que  es salda el complement del principi de lleialtat institucional del període anterior, quedant subsumit en la quantia dels recursos addicionals, de manera que no és pròpiament un guany net de recursos, sinó que és una aportació estatal que vol compensar les noves necessitats de despesa generades per decisions estatals .
A títol de recordatori, l’any 2005 ja es xifrava la valoració econòmica del principi de deslleialtat institucional per a Catalunya en 1.085 M d’euros anuals. Aquesta dada actualment és superior ja que cal afegir tota la normativa estatal aprovada entre 2005 i 2009 que afecta les despeses de la Generalitat. Per exemple, la Llei de la dependència, que comporta per la Generalitat una despesa addicional de mes de 600M d’euros. El mateix es pot dir de l’infrafinançament de les despeses sanitàries, i més concretament del fons de cohesió sanitària de les decisions adoptades en els darrers anys com la del finançament de la interrupció voluntària de l’embaràs, noves vacunes,el programa de salut bucodental,... que componen un major cost per a l’administració catalana de més de 210M d’euros. Igualment en aquest capítol s’ha de computar l’import de la compensació per la supressió de l’Impost de Patrimoni, que equival a 539 M d’euros.
És a dir, resulta que mentre l’Estat ha aportat 2.421 M€, també ha fet gastar a la Generalitat un mínim de 2.434 M€. El que dóna amb una mà, ens ho treu amb l’altra.
·         Una gran diferència amb els recursos que aporta el sistema foral. Els recursos que proporciona el model de finançament comú estan encara molt allunyats dels que disposen les comunitats autònomes de regim foral, ja que una cosa és que el model de finançament sigui radicalment diferent i l’altra és que els recursos que proporcionen ambdós models de finançament siguin tant diferents, quan el nivell de competències i de serveis és pràcticament el mateix. Les darreres estimacions corresponents a l’any 2009 situen els recursos disponibles del País Basc un 56 % superiors als que disposa Catalunya en termes per càpita.
Aquesta diferència significativa en el finançament dels governs català i basc ha implicat una evolució dispar en el deute de les dues institucions. Catalunya actualment té un deute equivalent al 19.2 % del PIB, mentre que el del País Basc  es del 7.9 %  del PIB. La diferencia entre els dos nivells de deute no és un fenomen recent sinó que ha estat creixent en el temps des de 1984.

dimarts, 14 d’agost del 2012

dijous, 2 d’agost del 2012

Comunicat de premsa de la JNC

Comunicat de premsa de la JNC
La JNC (Joventut Nacionalista de Catalunya) s’adreça al poble de Flix per comunicar la seva formació a Flix com a col·lectiu el passat 13 de juliol. Tot va començar seguint els objectius de l’executiu local, que tenia marcat constituir l’agrupació de la Joventut Nacionalista de CdC per tal de proporcionar el relleu generacional a Flix de Convergència Democràtica de Catalunya.
El primer contacte va ser mitjançant el cap local de Convergència, que va agrupar part de la joventut militant de CdC i altres membres que s’han anat sumant a aquest projecte, gràcies en part a la conscienciació de la problemàtica actual que ens envolta. A partir d’aquí, aquest grup ha tingut reunions amb diferents càrrecs polítics de la zona i s’ha marcat els principals objectius:
El primer, i més fonamental, és que amb la nostra aportació intentarem ajudar al poble en les problemàtiques que puguin sorgir al llarg d’aquest projecte que posem en funcionament. Per això, ens hem organitzat en comissions de treball per donar suport als regidors del grup municipal de CiU, i ho proposin als grups que formen govern a l'Ajuntament.
En segon lloc, a partir de les nostres actuacions ampliar el nostre col·lectiu, per arribar a una major implicació alhora d’aconseguir el nostre objectiu que és millorar el poble i, més extensament Catalunya.
Esperem que amb el nostre compromís i la nostra il·lusió puguem arribar a acomplir el nostre somni, al qual us animem a formar-hi part.
Visca Flix i visca Catalunya!

agrupació de la JNC de Flix
 BENVINGUTS
Quan  algú s’integra, sigui en una societat, família, empresa, etc.., és un motiu d’alegria i si entra un col·lectiu, que amb desinterès, altruisme i vocació de servei per treballar per al poble, i per extensió, per a la construcció de l’Estat Català, t’omple de joia. Han entrat a la política i s’han afiliat, amb la generositat que caracteritza a la joventut, a la JNC, formant l’agrupació de Flix i bressol dels futurs polítics de Convergència Democràtica de Catalunya. Malgrat que n’hi ha que estudien i treballen fora del poble, volen posar tota la seva força perquè amb els seus coneixements i actituds, puguin bolcar-se envers al poble que han nascut i en el qual s’han fet grans. Han pres una decisió molt valenta, sortejant una quantitat d’obstacles, com la incomprensió de coetanis i les burles dels instal·lats en el passotisme que porta al pessimisme i la fatalitat    que alguns polítics han fomentat a la nostra vil·la. Cal tenir el coratge i felicitar-los públicament per aquesta decisió.
Catalunya, en general, i Flix en particular necessiten de jovent amb força, ben preparats tant  professionalment com políticament, per proporcionar el canvi generacional del partit, un partit viu, que no pot estar estancat amb les filosofies que el van fer néixer, sinó que mantenint l’esperit de la seva fundació, els que s’incorporen tinguin sempre en compte d’on venim i a on volem anar, han d’evolucionar sempre de cara a aconseguir un poble, un país. Cada cop més just, més pròsper i més lliure.      
A Convergència, estem molt contents que l’opció de projecte de país i de poble d’aquests joves hagi estat la del nostre partit, que de ben sabut sabem que proporcionaran tot l’ajut necessari per   millorar cada dia més, aportant el millor del seu tarannà per la defensa i projecció del nostre poble i de Catalunya. Els militants i simpatitzants de Convergència, procurarem no defraudar-los, els  hi darem volada perquè amb la seva empenta la nostra formació és faci més gran i aconsegueixin les metes que nosaltres no hem aconseguit.
 Moltes gràcies xavals/es!!
Ramon Sabaté Montagut
Cap Local de CdC de Flix