EL PERQUÈ D’UNA CAMPANYA
Amb el discurs d’investidura del president Artur Mas el 10 de desembre del 2010 va obrir la transició catalana basada en el dret a decidir, amb el Pacte Fiscal com a primer objectiu, que posaria en marxa a l’any 2012.
Introducció
Es tracta d’un nou camí i per tant diferent al que ha seguit Catalunya aquests darrers 30 anys. La sentència del Tribunal Constitucional espanyol, va suposar un carreró sense sortida a la via seguida fins llavors, però alhora la reafirmació que Catalunya no renuncia a res, com la manifestació del 10 de juliol de 2010 ho va exterioritzar amb el lema “ Som una nació, nosaltres decidim “.
Dret a decidir sense límits vol dir que Catalunya vol seguir treballant per la seva plenitud nacional i no renunciar a l’Estat propi. Un dret a decidir que té la seva força i el seu fonament en la llibertat i la democràcia.
Participació de Catalunya en el finançament públic de l’Estat espanyol. Les balances fiscals
El Dèficit fiscal (diferència entre els diners que Catalunya paga a l’Administració estatal i els serveis i inversions que rebem a canvi ). El sector públic central detreu de Catalunya un percentatge superior del que correspon al seu pes en el PIB estatal. En canvi, es destina a Catalunya una despesa menor, fins i tot, al que li correspon pel poblacional. Aquesta diferència, que és notablement estable en el temps, és la responsable del saldo fiscal territorial negatiu de Catalunya.
Catalunya ha estat aportant, de mitjana, al voltant del 19.5 % dels ingressos de l’Administració central i l’Administració de la Seguretat Social. Del pressupost d’aquestes Administracions, els catalans hem rebut, de mitjana, el 14 % de tots els recursos. Una diferencia del 5.5 % del pressupost d’aquestes administracions en contra de Catalunya.
L’Administració central de l’Estat obté de Catalunya el 19.7% del total dels seus ingressos, però hi destinen només l’11.2 % dels seus recursos, que són majoritàriament discrecionals. El percentatge que no torna és equivalent al 40% dels tributs detrets de Catalunya. Això implica que per cada euro que l’Administració central recapta a Catalunya ( excloent la Seguretat Social i l’atur ), 43 cèntims no es gasten al territori. Les decisions discrecionals sobre la destinació de la despesa que fa el Govern espanyol són clarament perjudicials per Catalunya. Cal remarcar que aquesta desproporció entre el pes específic dels ingressos aportats i el de les despeses destinades a Catalunya es manté invariable, independent de quin sigui el dèficit o superàvit pressupostari del Govern espanyol. Aquests percentatges mostren el desequilibri que existeix amb independència del fet que es neutralitzi el dèficit o el superàvit. La neutralització només és rellevant per oferir el dèficit fiscal en xifres absolutes i és innecessària quan el desequilibri es dóna amb el percentatge dels ingressos aportats i les despeses rebudes.
Sistema actual de finançament de Catalunya
a) Saldo fiscal
Saldo fiscal de Catalunya 2006 2007 2008 2009
(Càlcul per flux monetari )
Milions d’euros -14.493 -15.913 -17.200 -16.409
% PIB català -7.9% -8.1% -8.5% -8.4%
Catalunya pateix un xoc contra accionari continu a causa del dèficit fiscal territorial
Saldo fiscal de Catalunya 2006 2007 2008 2009
( Càlcul per flux benefici)
Milions d’euros -10.320 -11.136 -11.860 -11.261
% PIB català -5.6% -5.6% -5.9% -5.8%
Els dos mètodes són complementaris, no substitutius
b) Sèrie històrica comparable: 1986 – 2009 ( flux monetari )
Balança fiscal neutralitzada de Catalunya amb l’Administració central
% PIB % PIB
Catalunya Catalunya
1986 -6.7 1999 -7.4
1987 -6.9 2000 -7.2
1988 -7.4 2001 -6.7
1989 -7.6 2002 - 10
1990 -8.2 2003 -8.9
1991 -7.9 2004 -8.6
1992 -8.5 2005 -8.3
1993 -10 2006 -7.9
1994 -8.7 2007 -8.1
1995 -7.6 2008 -8.5
1996 -7.8 2009 -8.4
1997 -7.3 mitjana -8
1998 -6.7
c) Dèficit fiscal per persona, 1986 – 2009 ( flux monetari )
El saldo fiscal ( termes reals, base 2009 ) per persona s’ha doblat en els últims 24 anys.
d) Ingressos i despeses de Catalunya ( 1986 – 2009 ), flux monetari
Orígen del dèficit fiscal territorial:
· Catalunya aporta, de mitjana el 19.49 % dels ingressos de l’Administració central i l’ Administració de la Seguretat Social.
· Catalunya rep, de mitjana, el 14.03 % de la despesa que fa l’Administració central i l’Administració de la Seguretat Social.
c) Ingressos i despeses de Catalunya ( 1986 – 2009 ), flux monetari, excloent-ne la Seguretat Social
Si n’exclouen la redistribució interpersonal a través dels drets adquirits a títol individual ( Seguretat Social més atur ):
· Catalunya aporta el 19.73 % dels ingressos de l’Administració central.
· Catalunya rep l’11.17 % de la despesa que fa l’Administració central
S’accentua el desequilibri entre l’aportació i la despesa realitzada a Catalunya. Aquesta diferència equival a més del 40 % dels tributs recaptats: per cada euro recaptat a Catalunya, 43 cèntims no es gasten a Catalunya
Consideracions finals
Durant el període 1986 – 2009, Catalunya pateix, de mitjana, un dèficit fiscal anual del 8 % del PIB català (Flux monetari neutralitzat ).
Insuficiència del model de finançament vigent
El nou model de finançament pactat l’any 2009 ha posat de manifest, en els seus primers anys de funcionament, l’existència d’una sèrie d’insuficiències que en justifiquen la seva revisió. En aquest sentit, els recursos de Catalunya creixen a una taxa inferior a les seves necessitats de despesa, vinculades estretament a les polítiques de salut, serveis socials i ensenyament; és a dir, les polítiques relacionades amb l’estat del benestar. La insuficiència de recursos que aporta l’actual model de finançament queda palesa en les dades següents:
· El nou model i la lleialtat institucional. Tot i que el nou model de finançament del 2009 aporta recursos addicionals per al conjunt de comunitats autonòmiques i concretament per a Catalunya – els recursos addicionals han estat de 2.421 milions d’euros -, cal tenir present que el mateix acord de finançament de 2009 preveu explícitament que es salda el complement del principi de lleialtat institucional del període anterior, quedant subsumit en la quantia dels recursos addicionals, de manera que no és pròpiament un guany net de recursos, sinó que és una aportació estatal que vol compensar les noves necessitats de despesa generades per decisions estatals .
A títol de recordatori, l’any 2005 ja es xifrava la valoració econòmica del principi de deslleialtat institucional per a Catalunya en 1.085 M d’euros anuals. Aquesta dada actualment és superior ja que cal afegir tota la normativa estatal aprovada entre 2005 i 2009 que afecta les despeses de la Generalitat. Per exemple, la Llei de la dependència, que comporta per la Generalitat una despesa addicional de mes de 600M d’euros. El mateix es pot dir de l’infrafinançament de les despeses sanitàries, i més concretament del fons de cohesió sanitària de les decisions adoptades en els darrers anys com la del finançament de la interrupció voluntària de l’embaràs, noves vacunes,el programa de salut bucodental,... que componen un major cost per a l’administració catalana de més de 210M d’euros. Igualment en aquest capítol s’ha de computar l’import de la compensació per la supressió de l’Impost de Patrimoni, que equival a 539 M d’euros.
És a dir, resulta que mentre l’Estat ha aportat 2.421 M€, també ha fet gastar a la Generalitat un mínim de 2.434 M€. El que dóna amb una mà, ens ho treu amb l’altra.
· Una gran diferència amb els recursos que aporta el sistema foral. Els recursos que proporciona el model de finançament comú estan encara molt allunyats dels que disposen les comunitats autònomes de regim foral, ja que una cosa és que el model de finançament sigui radicalment diferent i l’altra és que els recursos que proporcionen ambdós models de finançament siguin tant diferents, quan el nivell de competències i de serveis és pràcticament el mateix. Les darreres estimacions corresponents a l’any 2009 situen els recursos disponibles del País Basc un 56 % superiors als que disposa Catalunya en termes per càpita.
Aquesta diferència significativa en el finançament dels governs català i basc ha implicat una evolució dispar en el deute de les dues institucions. Catalunya actualment té un deute equivalent al 19.2 % del PIB, mentre que el del País Basc es del 7.9 % del PIB. La diferencia entre els dos nivells de deute no és un fenomen recent sinó que ha estat creixent en el temps des de 1984.
