El mon al reves o no?

 El mon al reves o no?

Quan el pare va creure que el temps de llegir contes dels Germans Grimm, de  Charles Dickens, de Claudio Collodi amb les aventures de Pinocho i les de Tom Sawyer; ja havia passat , em va recomanar que era hora ja canviar de literatura i comencés per “ Los intereses creados “ doncs aquell any havia mort el seu autor, en Jacinto Benavente, premi Nobel l’any 1922. Vaig passar de les picardies juvenils de Pinocho, Oliver Twist, i Tom a les interessades dels canta manyanes de  Crispin i Leandro. L’autor explica al començament de l’obra, que la farsa és tant desbarrada que no pot succeir mai, però el meu pare, no ho compartia i em deia que la vida malauradament funciona així, som ninots de cartró i de drap per molt que a la llengua li fem dir altres coses i estem  moguts per fils que aparentment no és visualitzen.

Durant la meva joventut, a Espanya imposaven la ideologia jose-antoniana que entra altres coses, pregonava que el mon el movien unes minories selectes. També apareixia per Barcelona la  “gouche divine“  una minoria intel·lectual que en contes de reunir-se a la plaça Urquinaona  com quasi be tots els aturats, és reunia a Bocaccio,  on una consumició em costava la paga de la setmana, aquest cost no encaixava dintre de la percepció que tenia de la “gouche”. En Pedro Lazaga, dirigia la pel·lícula “ los tramposos “ divertida per el seu final, doncs els somnis de grandesa dels seus protagonistes acaben amb  uns Automòbils PTV fets a Manresa. Mes o menys com Leandro que aconsegueix el seu l’objectiu, això sí, amb l’única condició de que Crispin,  desfiles del poble.

El meu padrí Josep, deia que per anar a cavall ni ha que ve rucs. I no hi ha prous rucs, matisava, o Si ? em pregunto ara jo de gran, perquè molta gent s’empassi que podem  anar tots a cavall, cal estirar més el bracs que la manega i ho han fet tots els governs del mon endeutant-se, per no sortir fora de la pell de brau cal dir que el deute exterior espanyol està 103% per sobre del PIB .  El impacte del deute i els seus interessos, els diners s’han de tornar, distorsiona qualsevol política sigui quina sigui la seva  ideologia. Uns exemples clars i recents. Son les propostes prometedores de les campanyes que van portar a Francois Hollande a la presidència de França, que s’han convertit en massives protestes i vagues com a mai havia viscut Paris.  Una campanya semblant la portà Alexis Tsipras i un cop  arribat a primer ministre grec, ha tingut que fer com el cranc, caminar marxa cap darrera. Hi ha interessos que els obliguen a baixar el cap. Per això cada cop més afloren moviments emergents alternatius i trencadors que diuen tots estar a l’esquerra d’un altre d’esquerra.  Com el mon és redó,  resulta que un al costat de l’altre,  arriben a topar amb algú de la dreta de la dreta que també hi ha . Sabem que aquestes minories extremes son dèspotes, dictatorials i intransigents amb altres models politics, segurament que s’han confrontat algun cop per ocupar la cadira com Leandro de l’obra de Benavente, sense intentar encaixar les filosofies d’uns i altres, formen un altre moviment per anar al cap, sense deixar enrere  diferencies personals, que fan difícil gestionar qualsevol  govern

Els dirigents dels  partits de sempre, s’han acomodat  a  les poltrones perquè han optat que sigui la política  la seva sortida laboral, doncs no s’han acostumat a reciclar-se dintre de la seva formació professional,  i per això s’afermen a la política que els imposa els líders dels partits, oblidant les primeres conviccions que els hi van portar a entrar a aquella formació. Si haguessin de sortir altre cop al mercat laboral, serien pell, a no ser que és pugues endollar a una empresa estatal on ja no queden endolls disponibles, perquè estan tots ocupats. I com les costums fan l’hàbit, tampoc han treballat per renovar la filosofia i les eines del partit que representen, no sigui que hi hagi més gent i  més jove i preparada, que els puguin desplaçar. Ara amb aquest garbuix de moviments politics i de ideologies  tenen la imperiosa necessitat de reformar els seus postulats i objectius perquè la exemplaritat no ha estat precisament una de les seves constants

Convergència Democràtica de Catalunya, partit de la gran majoria del poble de Catalunya com ho demostra que ha estat la força política hegemònica del país  durant 40 anys, i vol continuar essent-ho durant quaranta anys més,  vertebrant la política de Catalunya amb gent positiva. El dissabte dia vint-i-u de maig va donar un pas important    per treballar amb els nous reptes que te la societat catalana, amb la participació de molta gent ,posarem la nostra feina al servei de tota la gent, com no pot ser d’altra manera. Convençuts que no hi ha politiques  d’esquerra ni de dretes, i qui ha de marcar marca la diferencia és qui treballa per un estat del benestar molt fort.   Convençuts de que el procés independentista, que encara hi ha que eixamplar-lo,  pot assegurar la identitat del nostre poble, la llengua, les tradicions, l’historia i l’acollida dels nous vinguts .  Convençuts que serem un partit viu on tothom hi cap que treballarem per reduir l’endeutament que ens farà més lliures dels interessos que envolten la política . I per últim convençuts que la nova organització vetllarà per l’exemplaritat dels càrrecs del partit  i retornarà la confiança de tota la gent a la política

Ramon Sabaté Montagut

Maig 2016