HIPOCRESIA INSTITUCIONAL LOCAL

Les afinitats  polítiques  no s’han de barrejar mai amb la família, ni amb  el treball, l’amistat ni amb els sentiments més legítims pel  dolor profund que puguis sentir envers qualsevol persona quan ha passat per un succés personal no desitjat per ningú . Això es pot exterioritzar, sentir i mostrar a nivell personal però crec que mai a nivell institucional.

Hi ha els no tan recents esdeveniments,  que algun dia haurem d’explicar, com les confeccions de les candidatures a les municipals 2011 al nostre poble: La reunió de ciutadans –tot i que és difícil que la gent s’impliqui en la governabilitat del poble- a l’entorn d’un projecte comú, que donés resposta a les necessitats i les inquietuds del poble, independentment de les candidatures dels partits ja establers. És una acció lloable i per aplaudir. Però si la cosa no va quallar, segurament perquè  dos galls en un mateix galliner sempre s’ha dit que no hi poden estar, t’adones de per què a la confecció del cartipàs municipal no es va comptar amb CiU, quan l’objectiu principal de la confecció d’una candidatura aliena als partits era minimitzar i escombrar la gent d’ ERC, PSC i CiU. Quan un gall encapçala la llista del  PSC i l’altre la de CiU, la campanya fa aflorar  els amagats  anhels de cadascú. Suposo que el PSC pensava amb una majoria que no hagués de pactar amb ningú dels altres, però en excloure CiU va quedar en evidència que els objectius de la candidatura que es volia formar, eren una utopia, i el promotor és de suposar que va sortir escaldat. O no? Potser estava estudiat?

Si la campanya va ser difícil, la incertesa de la composició del grup de govern  fins a la presa de posició de  l’onze de juny , ho va estar molt més per a la gent de CiU. I no diguem, el dolorós que va ser preparar un parlament excusant la presència de la cap de llista a l’acte per no ferir susceptibilitats i no ser alarmistes, tot i que s’entenia tot, però malgrat que s’entenia tot, posaríem  noms i cognoms a aquella gent que va interpretar la no presència a l’acte de presa de possessió del càrrec que havia sortit de les urnes d’una manera grollera. Suposo que, sis mesos després, aquesta gent que va obrir la boca i alguna més que ho va pensar, van maleir l’hora dels seus comentaris.

No m’agrada veure crespons negres a l’Ajuntament, entenc que hi ha ocasions que toca, però ara no tocava: si durant sis mesos i dos dies no ens vàrem preocupar pel desenvolupament de la malaltia, no calia fer la hipocresia institucional que s’ha fet. Som un trist poble, no el convertim en un poble trist. Montse no ho voldria pas, i a la família no li és cap consol.

Ramon Sabaté Montagut

desembre 2011